Comentari sobre el capítol "El model lúdico en la intervención educativa" del llibre "El juego infantil y su metodología"

Com es pot veure, aquest bloc dóna molta importància a l’infant i al desenvolupament d’aquest a través del joc.

El següent comentari es basa en el capítol "El model lúdico en la intervención educativa" del llibre “El juego infantil y su metodología” de Alfonso García i Josué Llull i el podem previsualitzar a partir d’aquest link: http://books.google.es/books?id=IR1yI9xD95EC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_v2_summary_r&cad=0#v=onepage&q=&f=false

L’objectiu d’aquest comentari és exposar el joc d’una forma més teòrica: entendre el concepte de joc i les característiques d’aquest i, per acabar, conèixer la seva aplicació en la intervenció socioeducactiva.

En primer lloc, cal dir que existeixen diferents definicions per al concepte de joc. Aquelles més destacades són la de Rüssel, la de Elkonin i la de Huizinga:

- Rüssel (1959): El joc és una activitat generadora de plaer que no es realitza amb una finalitat exterior a ella, sinó per ella mateixa”.

- Elkonin (1980) dóna una versió més social: “El joc és una activitat en què es reconstruixen sense finalitats utilitàries directes les relacions socials”.

- Una definició que comprén el joc en la seva gran amplitud és la donada per Johan Huizinga (1938), que entén el joc com “una acció o activitat voluntària, realitzada dins de certs límits, fixats en el temps i en l’espai, que seguix una regla lliurement acceptada, però completament imperiosa , proveïda d’una finalitat en si mateixa, acompanyada d’un sentiment de tensió i alegria i d’una consciència d’ésser quelcom diferent d’allò que és la vida corrent”.

Però per poder definir el tarannà o naturalesa del joc és necessari conéixer les CARACTERÍSTIQUES DEL JOC:

Llibertat: la necessitat de no estar subjecte a imposicions externes, cal que sigui quelcom que sorgeixi de forma espontània des de la mateixa evolució del joc. Ficció: és el desenvolupament d’una situació inexistent i mancant de transcendència.

Alegria: la mostra d’alegria i gaudiment són els millors indicadors de l’activitat. Acords, normes i regles: l’existència d’un codi de tipus moral, regulacions internes, regles d’imposició pròpia en l’evolució del joc, acceptació de normes per tradició i context.

Improductivitat: la pròpia situació fictícia du a entendre el joc com una activitat que manca de transcendència, el resultat és conseqüència de la pròpia activitat i no va més enllà.

Passatemps: l’únic objecte del joc és l’activitat mateixa, només acompleix la funció de passar l’estona.

Incertesa: l’atenció que es manté en el joc és fruit del desconeixement del resultat del mateix.

Plaer: tot i que en alguna ocasió es troba amagat, en el joc hi ha un regust per l’activitat en si mateixa.

Esforç: és propi de la naturalesa del joc perquè és un requisit indispensable per tot tipus de joc motriu.

Treva-repòs: aspecte que es relaciona amb la característica anterior, té un aspecte recuperador, ja sigui de la pròpia activitat o d’altre tipus d’activitats.

Per a la pedagogia moderna, el joc ha adquirit un valor educatiu intrínsec i ha passat de ser un simple recurs didàctic a un àmbit i un objectiu educatiu en sí mateix. Avui en dia s’admet que el joc és una activitat insubstituïble pel desenvolupament psicosocial del nen i no té perquè està instrumentalitzat amb contiguts pedagògics; només és necessari que el nen jugui lliurament perquè al mateix temps aprengui.

Per acabar, voldria acabar amb la idea esencial que es desprèn d’aquest comentari: aprenem a conseqüència del joc; no juguem per aprendre.

Mariona Fàbregas